han passat uns quants dies, no se
quants, no em puc treure del cap la Kun, que es el nom de la noia
alta i prima que vaig conèixer al carrer estret, i amb qui vaig
parlar molta estona. Varem quedar que ens trobaríem algun dia, ja
que ella va molt sovint a un comerç de teixits de Liaoning; no em va
voler dir el dia que hi anirem me passat molt dies anant-hi...., per
si la veia, i no ha vingut.
Avui vaig a fer un passeig amb la
bicicleta al parc mes gran de la ciutat, no aniré al comerç perquè
segur que no la trobaré. Son les tres de la tarda i tinc gana, al
parc hi ha una mena de cafeteria on venen entrepans de peix. Deixo la
bicicleta a la zona indicada i m'hi vaig acostant, hi ha una noia
d'esquenes, em recorda la Kun, però es que penso massa amb ella, es
ella!!!, no li dic res per vergonya i faig com si no l'ha hagués
vista, compro l'entrepà i m'allunyo d'allà amb la bici, i ella em
crida, Lebron, Lebron!!, ets tu?, em
giro i la saludo molt avergonyit.
Ella està molt contenta de tornar-me a
veure, i em diu que ara té molta pressa perquè el seu pare
l'espera, però em demana quedar a la nit, cap a les 9 del vespre, a
un petit bar que hi ha davant de l'escola d'acrobàcia que jo també
conec, li dic que si, molt content.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada